Perquè ser comunista avui?

Article publicat al número final de la revista Revolució 

Quan una persona  un bon dia diu que és comunista se li formulen infinitat de preguntes, però la que mai falla és la de “Perquè ets comunista?”. Quasi sempre s’emet la pregunta amb un to incrèdul, com si el comunista fos una rara avis. I és veritat. Almenys fins que l’ordre immaculat del capitalisme postmodern es va fer miques ser-ho era un contrasentit. No es podia entendre que algú critiqués una forma de viure tan de puta mare.

Les persones que s’han dit comunistes quasi sempre han tingut aquesta condició d’au estranya. Batallar contra tota una visió del món amb una altra, que encara no existeix, o que ha existit i ha demostrat deficiències notòries, és complicat. De fet, sembla com si ser comunista fos alguna cosa especial, en el pitjor sentit. Com si ser-ho impliqués estar en un altre món, en una altra realitat. Alguns ho creuen. De fet, hi ha comunistes que ho han assumit, i fan dels seus rituals i la seva litúrgia una forma de viure, i del discurs una mena de missatge d’adveniment del paradís. Ser comunista no és res d’això.

Ser comunista implica entendre la realitat i viure-la per canviar-la. Implica voler conèixer des d’un mateix les causes de tot plegat. Implica assumir la societat com una xarxa d’aliances i de confrontacions d’interessos, com una realitat en conflicte permanent entre els que ho tenen tot -i decideixen per tots- i els que no tenen res de partida. Ser comunista implica posar-se del costat dels que s’han de guanyar la vida amb el seu esforç, i fer tot el possible perquè sigui aquesta gent la que tingui el poder. Implica ser una persona com qualsevol altra, i a la vegada anar un pas endavant. Implica moltes coses més que es van descobrint. Ser comunista, en realitat, és un procés d’una gran complexitat. Mai es podrà respondre a la famosa pregunta sense caure en tòpics o en dissertacions interminables.