Quatre reflexions en jornada de reflexió

Diuen que estem en dia de reflexió i, per tant, compartiré amb qui s'ho vulgui llegir quatre reflexions sobre les eleccions.

La dreta guanyarà fent trampes al “solitario”. CiU va aprofitar la manifestació de l'11S, no per fer realitat el dret a l'autodeterminació sinó per convocar unes eleccions en les que partia com a triomfador absolut. El PP i C's contents, amb el tema nacional i la lluita de banderes guanyen vots. A partir d'un escenari provocat per un moviment legítim, per una aspiració i un debat nacional molt present en la societat civil, la dreta s'ho ha manegat per guanyar si o si. La qüestió principal estava amb qui pactar els pressupostos del 2013. Amb el PP no podia, i una altra via comportaria moure's per camins indesitjats per CiU (ja sigui per un compromís real amb un referèndum d'autodeterminació, ja sigui per suavitzar molt lleugerament les receptes d'austeritat).

Canvi d'escenari en l'esquerra.

La mort de la socialdemocràcia que ha governat al sud d'Europa estava anunciada des de la fallida del PASOK a Grècia. El PSC-PSOE no pot ser menys. Com a oposició no tenen cap tipus de credibilitat per la seva acció de govern a nivell estructural i, a sobre, fan política de mà estesa amb les polítiques de retallades i de creació d'una mena de “zona franca” al sud d'Europa, amb rebaixes fiscals i salarials per fer-nos competitius a “la xinesa”. La seva base electoral, fonamentalment de classe treballadora i popular està fortament desencisada. Tot i que és molt fidel, aquesta vegada farà un vot de càstig al PSC esperant una rectificació de la seva línia política.

ERC també ha fet política de mà estesa, però el seu caràcter clarament independentista el situa com a alternativa a CiU en aquests moments. En un procés d'agitació nacional opcions com la que representa Esquerra són un valor a l'alça. Ara bé, a l'hora de configurar majories parlamentàries per formar un govern acabaran donant suport a Artur Mas i les polítiques que representa. I san tornem-hi a les contradiccions dins d'aquesta formació, i el seu decreixement electoral.

ICV-EUiA també pujarà, però menys del que podria desitjar. Tot i que aplegarà bastant vot tradicionalment socialista, no acaba de recollir el vot indignat o cabrejat amb la situació. La seva pujada dependrà de la decisió del votant socialista empipat amb el PSC. Aplega un vot nítidament d'esquerres, catalanista, federalista però també independentista (bloc de gent que aposta pel dret a decidir). Tot i això, ens podem emportar una sorpresa. No és normal que una força tan aparentment inofensiva com aquesta, amb un cap de llista tant habituat al discurs suau, posi nerviós a Mas, Navarro o Junqueras, i el critiquin en els seus actes electorals.

La irrupció de les CUP-AE. Aquest vot vindrà sobretot de gent jove, del vot de persones molt mobilitzades. Per a l'esquerra és molt positiva la seva presència pel simple fet de sumar nous vots, és a dir, el compromís polític d'aquella gent que no veia en cap partit d'esquerres un espai legítim, o potser no veien en la presència al Parlament de Catalunya una eina de lluita. També aplega vots de l'independentisme nítidament d'esquerres.

El règim sempre guanya

La lectura que es farà des dels grans mitjans de comunicació, televisió pública inclosa, és que ha guanyat la gestió de CiU. Les retallades estaran legitimades per unes eleccions il·legítimes. El Parlament de l'anterior legislatura estava legitimat per promoure un referèndum o una consulta per decidir si Catalunya vol separar-se o no d'Espanya. Existia una majoria que ho recolzava, de fet així va passar en aprovar-se una resolució que anava en aquest sentit.

El que aconseguirà el règim amb aquestes eleccions serà agafar una mica d'aire. Però durarà poc. La duresa de les retallades i de la política d'austeritat ha ofegat a la majoria de la població i en poc temps tornarem a veure moviments de resposta. Previsiblement tindrem, com fa uns anys, una primavera calenta (o fins i tot un hivern calent). Ens espera una nit electoral en que no es cansaran de dir que la població recolza les polítiques d'austeritat, que aquestes eleccions avalen la gestió del govern de CiU, etc. Volen desmoralitzar i desmobilitzar la resposta ciutadana que s'ha generat en aquests dos anys.

Construir nous referents per conquerir nous espais

L'esquerra perdrà el gran referent. Fins fa poc el gran referent de l'esquerra era el PSC-PSOE. No ho podem negar. Tot i que en realitat les seves polítiques anaven d'una esquerra light (polítiques socials gratuïtes o sense tocar les grans fortunes) a un liberalisme econòmic, el vot i la gent d'esquerres els tenia com a referents. La cosa ha canviat. Després d'una recomposició amb Zapatero i Pasqual Maragall ara han perdut tota la seva credibilitat. Els motius els hem exposat anteriorment i són de sobra coneguts per tothom. Tot indica que en aquestes eleccions deixaran de ser definitivament el referent de l'esquerra.

Per això és vital, per a qualsevol projecte emancipador, la construcció d'un nou referent. Per fer-ho caldrà construir un nou espai de l'esquerra, amb noves formes i defugint de qualsevol intent de crear un PSC-bis, o una simple suma de sigles que no anirà enlloc. Amb aquestes eleccions serà més fàcil: la pujada d'ICV-EUiA i la irrupció de la CUP-AE faran possible la base per aquest nou espai. A la 6a Assemblea d'EUiA ja ho varem proposar: un nou espai que posi per davant l'agenda social a la institucional, amb noves formes, defugint de les quotes. La política “clàssica” no convenç. Cal una esquerra que animi a la participació, que canalitzi políticament la mobilització però no instrumentalitzi. Les organitzacions polítiques han de ser instruments dels moviments socials i no pas al contrari: els moviment socials, per naturalesa, han de ser independents però no aïllats de les organitzacions polítiques d'esquerres, han de ser plurals i unitaris, no instruments de partit. L'acord base ha de ser la unitat programàtica i d'acció político-social, no en funció de quotes o resultats electorals.

Finalment, no ho podem fer sense entendre que de la creació d'aquest nou espai depèn la conquesta de nous espais, de fer més gran el contrapoder que s'està generant amb els moviments de resposta. Les plataformes, assemblees, manifestacions, vagues, etc., no deixen de ser espais-moments d'empoderament, de construcció de teixit social. D'aquesta construcció la classe treballadora i les capes populars agafen més força. I com, ara mateix, els moviments de resposta i la gent que hi participa són diversos, amb característiques i formes de funcionar diferents, la canalització política (la presa del poder) no pot venir d'una única candidatura electoral o d'un partit. Per molt que els moviments vagin despertant consciència, creïn espais de participació-contrapoder, si no conquerim més espais en les institucions (ajuntaments i parlaments) amb un programa transformador no aconseguirem que el règim caigui. Amb això no vull dir que la revolució vindrà de tenir més diputats, més regidors o més alcaldes. El que proposo en aquestes línies és que, fins que no optem per la insurrecció armada, el que ens toca és conquerir més espais i trencar el sistema construint un bon cavall de Troia, en el que hi cabem tots i totes les que donem una resposta al règim. Sinó serem, com es diu col·loquialment, l'exèrcit de Pancho Villa.