Federalisme dels “vint duros”

[Article publicat a Xarxa Penedès. 31/10/2013]

Qui no recorda aquelles botigues on es presumia que quasi tot es venia a cent pessetes? Els “vint duros” eren un punt de trobada de productes barats, d’imitació, normalment de mala qualitat. En la política també hi ha idees o “productes” d’imitació o de mala qualitat. Un exemple clar és la proposta federalista de PSC i PSOE, i del seu entorn. I amb aquesta proposta ha passat un fenomen semblant als “vint duros”. En l’actualitat ningú recorda el seucaràcter original, la seva raó de ser. Ara, els “todo a 100” són coneguts com “els xinos” i el federalisme es confón amb l’autonomisme, amb una reacció (en el pitjor dels sentits) al creixement de l’independentisme.

No cal ser un gran analista per veure que la proposta del PSC no deixa de ser un intent, frustrat de partida i sense cap solidesa, de mantenir un règim polític que ara mateix fa aigües. El règim del 78 està ferit, ja sigui pel descrèdit dels partits del bipartidisme (abans de destapar-se els casos de corrupció ja estaben desacreditat), ja sigui per la corrupció de la família del Rei, ja sigui pel descrèdit d’un poder judicial, una policia i un exèrcit on persisteixen elements franquistes amb un gran pes. El socialisme català avui parteix del desconeixement (intencionat o no) d’aquesta realitat. La seva proposta és un maquillatje que els seus germans de Madrid no volen fer servir pel canvi lampedusià que han de gestionar, sí o sí, amb el PP. La proposta de Rubalcaba, com va explicar en la seva visita a Mas, és un simple retoc constitucional (potser els agradaria fer-ho a l’estil del punt 135).

El federalisme, la federació de pobles i individus lliure i iguals, neix de la voluntat de trencar amb un centralisme que anula l’individu, la ciutat i totes les identitats.  Un centralisme que busca la homogeneitat, que construeix un poder central aïllat de les persones i que serveix -i és dirigit- per les elits. La federació, doncs, parteix de la llibertat i la igualtat dels pobles, no és otorgada ni es pot confondre amb la descentralització. La federació que proposava Proudhon o Pi y Margall no té res a veure amb el que intenta explicar Pere Navarro. El que proposa el PSC és apuntalar una Constitució pactada sota l’amenaça militar, retocant alguns aspectes sense importància real.

Un federalisme conseqüent estaria treballant per assegurar una consulta amb un pes polític indiscutible, on el poble decideixi si es vol constituir com Estat i, acte seguit (si Catalunya i Espanya volen) federar-se. Tot això suposa, en conseqüència, trencar el marc constitucional actual. Suposa un procés constituent per construir una nova forma de viure, i ajudar a que també ho facin més enllà de l’Ebre.