Article sobre la crisi a Grècia

Article que vaig escriure pel darrer número del Queixal, l'òrgan d'expressió de l'AEP-Associació d'Estudiants Progressistes.

El passat novembre l’Europa unificada celebrava, en un gest de supèrbia i arrogància, la caiguda del Mur de Berlín i de l’amenaça comunista. Celebrava els vint anys del lliure arbitri econòmic i de l’inici de la UE. Una altra fita històrica, propera al decenni, es barrejava amb el raïm i el cava d’any nou: l’arribada de l’euro, la moneda única. Tot es presentava expectant, ple de joia: érem Europa, Europa s’unificava després de tants episodis fraticides. Ara bé, podem parlar d’una veritable unió? D’una coalició de països? El pes dels esdeveniments ens ho ha deixat prou clar: és obvi que es tracta d’una subordinació. Ara bé, subordinació a qui? Per part de qui?

La resposta és clara: els països amb un major pes econòmic, com ara Alemanya, França i la Gran Bretanya (tot i el seu euroescepticisme) marquen l’agenda, i la resta de països ballen al seu compàs. Un exemple és la situació per la que passa Grècia avui. L’Europa del mercat comú es veu amenaçada pel perill que suposa el dèficit públic de l’estat grec que, diuen, podria desestabilitzar el mercat europeu i la moneda única.

La recepta del govern socialdemòcrata grec ha ballat al compàs de la UE i del FMI: retallades a tort i a dret, pujada dels impostos indirectes, liberalització de l’acomiadament, retallada a les pensions, i no tocar ni un pèl la butxaca dels rics. Tot això amb el discurs “ho solucionem entre tots”, quan veritablement estan carregant sobre les esquenes de la classe treballadora el pes de la crisi. Quina casualitat que els governs “socialdemòcrates” de Grècia, Espanya i Portugal apliquin les mateixes receptes. Queda clar quin és el receptari de la socialdemocràcia: vendre un paquet neoliberal amb màrqueting progressista, ballant la música que els imposa la dictadura financera internacional.

Aquesta dictadura financera és capaç de fer prendre mesures a governs acostumats a la inoperància i a la improvisació, i respon als interessos d’una classe social que, no satisfeta dels seus beneficis en el passat decenni, encara vol més. Aquesta població de sangoneres econòmiques fa servir les seves eines: quan li convé fa servir el FMI per imposar unes mesures, el compliment de les quals serà vigilat per la Unió Europea.

És evident quin paper ha jugat la Unió Europea: ha servit a les grans potències europees i als interessos dels grans empresaris, com a escut legitimador per robar la sobirania econòmica dels països més dèbils. Es fa palès, a més a més, la seva naturalesa antidemocràtica. A aquestes alçades, algú es pot creure una Unió Europea com la que tenim? La resposta és òbvia, així com també ho ha de ser la solidaritat amb el poble grec que ens enlluerna cada vegada que surt al carrer. Tant de bo ens sembléssim en això.