Transició i conflicte social

Si volem trobar un episodi de la història d'Espanya sobre el qual existeix un vel mediàtic repetitiu i soporífer, aquest és el de la Transició de la dictadura franquista a la monarquia parlamentària actual. Tots coincideixen, aquella etapa va suposar un pas tranquil i pacífic, partint d'una dictadura amb origen en l'etapa d'entreguerres (o al preàmbul de la Segona Guerra Mundial) cap a una democràcia occidental avançada. El rei Joan Carles, amb les seves aspiracions democràtiques, va arbitrar un partit on totes les forces polítiques estaven disposades a pactar en pro de convertir aquell país subdesenvolupat en un Estat modern. Al final, tots foren feliços i menjaren anissos.

Ara bé, s'escapa de forma intencionada l'estat d'intranquil·litat, tensió i violència que suposar aquell procés. No interessa que es vegi perjudicada la imatge impol·luta del monarca, ni del règim bipartidista; un cop es van dotar d'eines per posar els límits del sistema polític varen crear el mite de la transició modèlica. El límits s'han fet palpables. No només es vulnera la llibertat d'expressió en criticar públicament al rei, sinó que es posen totes les traves possibles a la investigació dels crims del franquisme i es talla tota aspiració d'ampliar les competències autonòmiques. Els tribunals competents ja ens ho han fet veure.

Però si hi ha una qüestió de la que no sentim a parlar és del conflicte social que es va viure en aquells anys. És obvi que els drets no es regalen ni venen en el pac de la reforma política, es guanyen amb suor, llàgrimes i lluita. Tampoc venen del no-res, són fruit de mobilitzacions constants, del conflicte. És per això que quan se'n produeix un, els que veuen perjudicats els seus privilegis s'esgarrifen, i clamen contra tota persona o col·lectiu que esdevingui perillós. Clamen contra el “salvatgisme”, contra la “coacció” de les protestes; ells es posen en el paper dels bons, els pacífics, els dialogants i, després, envien les seves forces de seguretat. Una figura emblemàtica d'aquest tarannà va ser Fraga amb el seu “la calle es mia”.

Aquest article no fa apologia del conflicte, ni parteix d'una visió en la que el conflicte pel conflicte impera. El temps que ens ha tocat viure són i seran difícils, d'això no hi ha dubte. Ara bé, el resultat dependrà de la nostra actuació. Tot i que el present vingui determinat per les accions del passat no som simples figures d'un pessebre quiet i mut, tenim marge d'actuació. Per això cal que recordem que els drets constitucionals com el treball, l'habitatge, o a fer vaga, varen ser guanyats en l'episodi que estem tractant. Les dades, en aquestes ocasions, parlen per si soles.

L'any 1976 es calcula una mitjana de 8,8 dies per vaga realitzada, on per exemple es van realitzar quinze amb més de 46 dies de durada. Al mes de febrer es calculen, segons la premsa de l'època, unes 35 convocatòries de vaga. També cal dir que el vel pacífic surt volant quan observem la militarització dels conflictes produïts en el sector públic, per exemple a RENFE, Correus, autobusos, metro, etc. I és que, tot i que aquestes dades són només una petita mostra, l'any 76 va ser mogut.

A més a més, no hem d'oblidar els actes de violència de l'extrema dreta, el clima de tensió a les casernes militars o les actuacions dels antiavalots. El clima de violència, tensió i incertesa de tota etapa de transició són els trets característics d'aquests episodis que marquen el futur. Ara mateix vivim en un clima d'incertesa, de crisi de tot allò que era vell. Els atacs contra les classes populars són constants, els drets aconseguits a finals dels anys 70 es veuen amenaçats. Si volem mantenir-los i guanyar-ne de més no haurem de tenir por del conflicte o dels passos endavant. Els i les estudiants, com en la Transició, tenim molt a dir.

Perillen drets que es consideraven intocables. Deixant de banda el fet que molts dels drets socials que apareixen a la constitució representen l'ornament progressista d'aquesta, la sanitat pública, l'ensenyament, el transport, entre d'altres, estan a l'agenda d'aquells que volen engreixar les seves butxaques. De moment es retalla el finançament, els sous i es dóna més poder als grans empresaris, a la vegada es vulnera la sobirania en portar a terme receptes predeterminades per òrgans no democràtics com el FMI. Vivim en una cruïlla històrica, de la nostra actuació dependrà el futur.