Propera parada: retallada a les pensions

Article publicat a Veu Rebel (publicació de Joves Comunistes) sobre la reforma de les pensions. Cal tenir en compte que va se escrit abans del pacte entre sindicats, govern i patronal En els propers dies publicaré algunes reflexions sobre aquest pacte.

Juanma Rodríguez

Un dels drets fonamentals de tota persona és el dret a la jubilació, és a dir, el dret a deixar de treballar quan el cos ho demana, donada una edat, i a fer-ho de forma digne, sense caure en el llindar de la pobresa i la marginació. Tot i això no caiem del cel; sabem que ara per ara la gent treballadora en edat de jubilació no té una pensió digna, estan en una situació molt complicada i, per acabar-ho d’adobar, aquelles persones amb dificultats en la mobilitat o en la autosuficiència no reben l’ajuda necessària; tots recordarem el pressupost per aplicar la llei de dependència que, ara per ara, no existeix.

Ara se’ns planteja una altra qüestió. Per una banda, el pas de l’edat de jubilació de 65 a 67 anys, per una altra, la congelació de les pensions aprovada al juny pel Congrés dels Diputats, i per últim, la reestructuració en un sentit neoliberal del sistema de pensions públiques. Anem pam a pam.

El primer problema, per si el senyor Rodríguez Zapatero no s’ho parat a mirar el problema, no és que la gent es jubili aviat, sinó que ho fa tard. Un clar exemple el trobem a la construcció, on els sindicats de classe porten anys i panys demanant que la jubilació sigui als 60. També ho trobem en d’altres sectors productius on una jubilació tardana pot provocar efectes greus cap a la salut dels treballadors i les treballadores. És aquesta una política progressista?

Anant en un altre sentit; el fet que l’esperança de vida vagi augmentant ha de ser motiu per retardar l’edat de jubilació? Per posar un exemple simple: si jo no tinc cap cotxe de luxe i el meu veí en té deu, l’estadística dirà que tots dos tenim cinc cotxes de luxe, però realment tinc cinc cotxes de luxe al meu garatge? Evidentment, ni tinc ni cinc cotxes ni, necessàriament, tothom té la mateixa esperança de vida. Per acabar amb aquest tema introduiré una dada. Segons el Observatorio Social de España un gran empresari viu deu anys més que un treballador assalariat no qualificat. Per tant, el que s’està preparant és un còctel explosiu que redueix severament l’etapa de jubilació, fa més dura l’etapa prèvia i, per si fos poc, queda la incertesa de si tindrem o no una pensió per jubilació.

Perquè podem tenir aquest temor? Per la senzilla raó que el govern del PSOE està fent el joc als economistes de tendència neoliberal, que a la vegada representen els interessos d’unes empreses que es dediquen a fer negoci dels estalvis de la gent: els bancs i les asseguradores. Primer parlem del que diuen aquests economistes. Doncs bé, un bon dia es varen reunir un centenars d’ells per signar un manifest, ple d’errades, que el professor Vicenç Navarro ha desmantellat en diferents articles.

Aquests personatges volen acabar amb les pensions públiques espantant al personal amb la –diuen- probable fallida del sistema de pensions. Són com una mena de moviment mileniarista que encara creu que el món s’acabarà l’any 1.000 i el Senyor salvarà als fidels del mercat lliure. Venen a dir que les pensions públiques tindran un pes en el PIB més gran que les polítiques socials cap a les persones en edat de treballar. Per això proposen augmentar l’edat de jubilació, per a que hi hagi més contribuents (en teoria), a la vegada que aposten pel foment dels plans de pensions privats, un producte que en el mercat financer fa més fallida que l’Armada Invencible de Felip II.

És evident que aquests senyors només busquen salvar les asseguradores i als bancs, ja que la situació de les arques públiques destinades a les pensions es troba en superàvit i, al mateix temps, no han tingut en compte altres factors com l’augment de la productivitat o de mesures necessàries com la igualtat salarial entre homes i dones, la persecució del frau fiscal o les polítiques contra l’economia submergida, i el més important i més greu: no planteja la possibilitat de la creació de llocs de treball que augmenti el nombre de cotitzants i elevi el fons dedicat a pensions. En els debats a la televisió, o en les columnes dels diaris, no trobareu aquests elements; no els interessa que la gent treballadora estigui informada i, menys, que tingui arguments prou sòlids com per desmuntar el seu discurs. No vol que la gent es defensi, i deslegitimaran tot moviment contrari a les polítiques neoliberals. És important que ens informem, que sortim al carrer i fem les vagues generals necessàries per aturar això i tot el que queda per arribar.

Política Tim Burton per a sortir de la crisi

Les polítiques dels governs europeus per sortir de la crisi semblen tretes del guió d'alguna pel·lícula de terror, a l'estil de "Eduardo Manostijeras" o "Rodarán Cabezas".

Si per alguna cosa es caracteritzen les mesures polítiques per sortir (improbablement) de la crisi, ja sigui a nivell europeu o a nivell estatal, és per la seva semblança a una pel·lícula de terror, o per tenir la mateixa rigorositat que un metge negligent. Així doncs, es tallen caps, ens deixen el futur en un neguit incert i, a la vegada, ens recomana fumar per tractar-nos un càncer als pulmons. Aquesta podria ser la radiografia còmica de la situació si no fos perquè aquesta és, per naturalesa, molt dramàtica.

Primer els governs d'arreu d'Europa, i del món, van intentar reviure els monstres malèfics (la banca), durant aquest període van pensar de dotar-los d'una imatge diferent, després els monstres, veient-se amb força per la injecció de capital, van començar a treure foc per la boca i a exigir als Estats que cedissin davant les seves exigències. Salvant les distàncies fantasioses, aquesta vindria a ser l'evolució de la crisi fins al moment.

En aquest moment es fa més que palesa la naturalesa dels governs; uns putxinel·lis de la oligarquia financera, que els fa moure al seu interès. Ara mateix, assistim a les retallades més greus, aquelles que redueixen l'Estat social i del benestar a la seva mínima (i invisible) expressió, que liquiden tot paper públic en l'economia, que redueixen l'estat-nació a una funció exclusivament repressiva i executòria.

És evident que un moment de crisi suposa, a la vegada que una ingent destrucció de forces de treball (la més notòria és la destrucció de llocs de treball), la cerca i ocupació de nous mercats. En un moment en que el mercat cada vegada és més globalitzat, en que només queden alguns mercats per explorar (com els asiàtics, sobre tot Xina i la Índia), els serveis que l'Estat donava a la seva població, amb una vocació pública i no privada, o empresarial, suposen un nou mercat on posar el nas i extreure més beneficis.

No és extrany, doncs, que ara l'objectiu sigui el sistema públic de pensions, el desmantellament (o privatització) d'empreses públiques com AENA, o la política liberalitzadora i liquidadora a RENFE. I és que el déficit públic s'ha convertit en l'escusa perfecta per forçar l'aplicació de polítiques anti-socials com la desaparició del subsidi de 426 euros per als aturats de llarga durada. El problema ve quan, deixant de banda l'especulació sobre el deute públic i el neguit (fals) dels mercats, toquem la realitat i palpem que la pèrdua d'aquests 426 euros suposa una tragèdia per a moltes persones que, a partir d'ara, passaran a viure en la pobresa. A més a més, el futur dels treballadors del sector públic, i d'aquestes empreses liberalitzades o privatitzades, és cada vegada més incert, sense oblidar el neguit permanent de tota aquella massa treballadora que no sap fins quan tindrà feina o, fins i tot, fins quan tindrà ingressos.

Aquesta situació tràgica és la que vivim i patim. Si no ho visquéssim diàriament podria semblar una pel·lícula de terror, on el neguit és permanent, on la por s'estén in crecendo i on el final sempre és incert. Són moments d'angoixa, on sembla que la pel·lícula no deixi viu a cap dels seus protagonistes ni a cap dels actors secundaris. Esperem que aquesta pel·lícula no acabi de forma tràgica i, al final, com en gairebé totes les del gènere, acabem amb el monstre o ser maligne que ens infligeix aquestes penes.

La lidia del progreso

Reflexiones personales sobre si deben prohibirse las corridas de toros, si nuestros representantes parlamentarios tienen legitimidad para hacerlo, y si se deben considerar cultura estos espectáculos rodeados de sadismo, sangre, crueldad y muerte. Ante la actualidad de este debate se hace necesario tomar partido en favor del progreso y la dignidad humana. De ahí el título; nos encontramos en un momento de lucha entre progreso o tradición, entre el viejo mundo y el nuevo.

Ante los sucesos que se van produciendo mientras gira el globo terráqueo uno no hace más que darle vueltas al coco, pensando en lo que supone cada acto, cada gesto, cada mensaje, englobándolo en un todo; partiendo de lo particular en un camino hacia lo global. El suceso que más ampollas ha causado en el tradicionalismo de este país es la prohibición de las corridas de toros por el Parlament de Catalunya. En este post, que no intenta establecer criterios absolutos sino expresar reflexiones y animar un debate serio, trataremos el tema dejando a un lado, intentándolo al menos, la demagogia o los debates en la taberna.

Sector, el tradicionalista, más plural de lo que parece a primera vista. Podríamos hablar incluso de tradicionalismos, pues nos encontramos con un tradicionalismo explícito y con otro que se esconde en ciertos rincones incógnitos de personas que a simple vista parecen progresistas. El primer grupo lo representan aquellas personas u organizaciones declaradamente, o no, conservadoras y reaccionarias, que encuentran en las corridas de toros una “tradición”. Dicha tradición lo es por alargarse en el tiempo y ser eterna, sin pensar, o quizás sin quererlo pensar, que dicho espectáculo lo prohibió un ilustrado, y un reaccionario, el de “Viva las Cadenas”, lo incorporó de nuevo en la esfera pública.

Un aspecto que no vale olvidar es que las tradiciones que hoy conocemos cobraron vida en el Siglo XIX, se les dio forma, nombre y poco que ver con mitos, leyendas e historietas varias. Queda claro, en la balanza de la historia, que no se trata de un fenómeno eterno ni tan lejano. Otro factor del que se puede hablar es de la falaz encrucijada planteada por el segundo grupo de invidentes culturales.

Así es como, a partir de una ceguedad y una ignorancia política descomunal se plantea la siguiente pregunta: ¿es legítimo prohibir una salvajada o se ha de dejar elegir al “pueblo” si asistir, o no, a una corrida de toros? Con esta encrucijada se cubren de glorias los tradicionalistas acomplejados que, guardándose las espaldas, deciden contradecirse y mostrar incoherencias mucho más fuertes. Veamos como el President decide votar en contra esgrimiendo su falta de voluntad para prohibir este acto. Veamos como el representante de la ciudadanía catalana comulga con la democracia representativa mientras duda de su legitimidad ética y política para tomar una decisión de tal envergadura.

No será raro que un día de estos les de por decidirse y votar a favor de unos recortes o de una reforma del mercado laboral que desmantele el derecho a vivir dignamente de la clase trabajadora e inalienable a cualquier ser humano. Hablarán y dirán que los derechos humanos son más importantes que el derecho a la existencia de cualquier animal. Habladuría y simple charlatanería de personas que no dudan en exterminar la población civil de Afganistán, Serbia, etc. ¿Realmente son capaces de creer en lo que dicen?

Dicho sea de paso, y por si no quedaba claro, me refería al PSOE-PSC. La pregunta ahora es ¿tendrán el mismo dilema (la encrucijada de la que hablábamos) en el caso que se produzca una situación similar pero con la independencia de Cataluña, la proclamación de la República o la nacionalización de la banca de por medio? Saquen sus propias conclusiones.

Dejando atrás el plano ético-político, para volver a él en algunos párrafos más a bajo, iremos a otro punto espinoso: ¿son las corridas de toros un espectáculo cultural? Desde luego que son un espectáculo, como lo eran la quema de brujas, las ejecuciones en público, y como lo siguen siendo en algunas partes del mundo. Ahora bien, no se puede considerar como espectáculo cultural la exhibición, en escarnio público, del maltrato y el mareo continuado de un ser vivo. No puede representar una escena rodeada de valor aquella en la que una de las partes tiene una ventaja notable en la partida; mientras uno corre, menea el capote y clava la espada, al otro lo marean en la previa, lo hacen por segunda vez y de manera constante, le clavan las banderillas, el picador le atraviesa el lomo y al final le dan el golpe de gracia.

Tampoco se le puede llamar arte al retrato, en vivo y en directo, de la muerte, el sufrimiento y la perversión del ser humano. Por suerte, amplios sectores de la población mundial dejaron de creer en los sacrificios de animales y personas (ya sea con la ejecución en público o con el sacrificio auto-destructivo) para contentar al ser supremo de turno. Por suerte llegó el pensamiento ilustrado, aunque en España llegara tarde y mal.

Otro elemento que se escapa del valor, o los valores, que se le suponen al toreo es el de la valentía. Aquí encontramos, nuevamente, un error en la concepción de lo que significa realmente la valentía. Es evidente que el torero, con todas sus glorias y miserias personales, y psicológicas, no deja de ser un temerario, alguien que se coloca delante de una fiera para entretener a un público sediento de sangre; es un bufón que distrae a los señoritos que, desde la grada, gritan por la sangre de un animal que acabará siendo arrastrado por la arena cuando salga del ruedo.

Un aspecto (el único) positivo es el que dejan las representaciones artísticas de este mundillo. Para mi gusto no son más que un edificio en el que la fachada resulta muy atractiva pero que por dentro tiene goteras y cien plagas de insectos y ratas. Y es que lo que estamos viviendo es una lucha por el progreso humano, no es simplemente una cuestión de cuatro iluminados que quieren más a su gato que a su madre, va más allá. Se trata de la dignidad humana, es la lidia del progreso contra la tradición, la reacción, la España de pandereta.

En este tablero podemos situar dos personajes: el torero, acomodado en su traje de luces, con su chulería y su pose rancia de niño repeinado, o el toro, golpeado hasta el aburrimiento, molido a palos, convencido de su suerte pero a la vez de la posibilidad de romper la baraja. El toro finalmente consiguió quebrar el juego y el torero, llorando, volvió a casa después de tanto tiempo mirando por encima del hombro al resto de seres vivos.

En otra ocasión, quizás mañana, comente otros aspectos relacionados con el mundo del toreo, ya sea los personajes que este produce, la relación pasada con la izquierda, reflexionando sobre su evolución histórica y determinadas visiones lineales de la historia que se especializan en crear falacia tras falacia sobre este tema y otros. Ante esta fábrica de falacias se hace necesario reflexionar sobre la actualidad y buscar siempre la verdad dejando la puerta abierta a debates que seguro serán interesantes.