Les polítiques dels governs europeus per sortir de la crisi semblen tretes del guió d'alguna pel·lícula de terror, a l'estil de "Eduardo Manostijeras" o "Rodarán Cabezas".
Si per alguna cosa es caracteritzen les mesures polítiques per sortir (improbablement) de la crisi, ja sigui a nivell europeu o a nivell estatal, és per la seva semblança a una pel·lícula de terror, o per tenir la mateixa rigorositat que un metge negligent. Així doncs, es tallen caps, ens deixen el futur en un neguit incert i, a la vegada, ens recomana fumar per tractar-nos un càncer als pulmons. Aquesta podria ser la radiografia còmica de la situació si no fos perquè aquesta és, per naturalesa, molt dramàtica.
Primer els governs d'arreu d'Europa, i del món, van intentar reviure els monstres malèfics (la banca), durant aquest període van pensar de dotar-los d'una imatge diferent, després els monstres, veient-se amb força per la injecció de capital, van començar a treure foc per la boca i a exigir als Estats que cedissin davant les seves exigències. Salvant les distàncies fantasioses, aquesta vindria a ser l'evolució de la crisi fins al moment.
En aquest moment es fa més que palesa la naturalesa dels governs; uns putxinel·lis de la oligarquia financera, que els fa moure al seu interès. Ara mateix, assistim a les retallades més greus, aquelles que redueixen l'Estat social i del benestar a la seva mínima (i invisible) expressió, que liquiden tot paper públic en l'economia, que redueixen l'estat-nació a una funció exclusivament repressiva i executòria.
És evident que un moment de crisi suposa, a la vegada que una ingent destrucció de forces de treball (la més notòria és la destrucció de llocs de treball), la cerca i ocupació de nous mercats. En un moment en que el mercat cada vegada és més globalitzat, en que només queden alguns mercats per explorar (com els asiàtics, sobre tot Xina i la Índia), els serveis que l'Estat donava a la seva població, amb una vocació pública i no privada, o empresarial, suposen un nou mercat on posar el nas i extreure més beneficis.
No és extrany, doncs, que ara l'objectiu sigui el sistema públic de pensions, el desmantellament (o privatització) d'empreses públiques com AENA, o la política liberalitzadora i liquidadora a RENFE. I és que el déficit públic s'ha convertit en l'escusa perfecta per forçar l'aplicació de polítiques anti-socials com la desaparició del subsidi de 426 euros per als aturats de llarga durada. El problema ve quan, deixant de banda l'especulació sobre el deute públic i el neguit (fals) dels mercats, toquem la realitat i palpem que la pèrdua d'aquests 426 euros suposa una tragèdia per a moltes persones que, a partir d'ara, passaran a viure en la pobresa. A més a més, el futur dels treballadors del sector públic, i d'aquestes empreses liberalitzades o privatitzades, és cada vegada més incert, sense oblidar el neguit permanent de tota aquella massa treballadora que no sap fins quan tindrà feina o, fins i tot, fins quan tindrà ingressos.
Aquesta situació tràgica és la que vivim i patim. Si no ho visquéssim diàriament podria semblar una pel·lícula de terror, on el neguit és permanent, on la por s'estén in crecendo i on el final sempre és incert. Són moments d'angoixa, on sembla que la pel·lícula no deixi viu a cap dels seus protagonistes ni a cap dels actors secundaris. Esperem que aquesta pel·lícula no acabi de forma tràgica i, al final, com en gairebé totes les del gènere, acabem amb el monstre o ser maligne que ens infligeix aquestes penes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario